Terrassa no és el primer indret espanyol on he viscut. Primer vaig arribar a Sevilla, allà vaig treballar recollint olives fins que els meus responsables van decidir que era massa arriscat que continués. Després vaig anar a parar a Cartagena, on vaig treballar al sector de la construcció durant uns mesos, fins que vam acabar aquells pisos tan macos. Més tard vaig passar unes quantes setmanes a València recollint taronges fins que la temporada va finalitzar; i, finalment, vaig arribar a Terrassa. Aquí he trobat una bona feina a un magatzem i per fi podré arreglar els meus papers.
Arribar aquí no va ser fàcil, però per sort no vaig haver de dormir al carrer ja que un conegut em va llogar una habitació a casa seva. Aquí he fet bons amics, però em sento sol ja que trobo molt a faltar la meva dona i els meus fills. És per això que estic estalviant tot el que puc. M’agradaria que vinguessin el més aviat millor, però no de la mateixa manera que ho vaig fer jo. Als meus fills els encantaria estudiar i anar a la universitat, i el meu deure com a pare és fer el possible perquè puguin aconseguir-ho. A mi també m’hagués agradat estudiar alguna cosa, així que tan bon punt obtingui els meus papers començaré a estudiar català.
Sovint recordo aquells que van fer el viatge amb mi. Penso què se’n deu haver fet dels companys amb qui vaig passar nits i dies al mar, passant fred i gana. Espero que hagin tingut la mateixa sort que jo. Tinc malsons on apareixen aquells que van morir durant l’aventura, a qui ens vam veure obligats a llençar al mar per no enfonsar-nos tots junts. Tots teníem el mateix somni: una vida millor per nosaltres i pels que vindran després. Moltes gràcies, Terrassa, per la teva càlida acollida.
Núria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada