Finalment m'he decidit a inaugurar el blog, segurament el dia no és el millor per fer-ho, però... o ara o mai. Primer per que estic en època d'exàmens, segon per la victòria del país veí (actual opressor) davant d'Itàlia. Els mitjans d'aquell país ja es pensen que per haver guanyat un partit en els penals, ja han guanyat la Eurocopa, el Mundial i les Olimpíades. Com diuen per aquelles terres... "no me llames iluso por tener una ilusión".Avui m'he sentit més català i més anti-espanyol que mai, desprès del partit, tots els colons de la meva ciutat, han sortit amb les seves banderes a cantar i a insultar al país ocupat, Catalunya.
Avui m'he estat plantejant... quan ens decidirem a lluitar? ens trepitgen, ens humilien, ens insulten...tot això a casa nostra i ens quedem a casa sense fer res? Quan actuarem?
Encara falten partits, els justos per que altres nacions ens facin divertir i gaudir de l'esport. Serà Alemanya, Rússia o Turquia? Ara em pregunto, quina d'elles serà l'afortunada? Els catalans estem amb vosaltres. Sóc de dues seleccions, la catalana i la que jugui contra l'espanyola.
Bé companys, fins la propera!
Salut i revolució.
Clash FG
4 comentaris:
És evident que guanyar només batalles no és l'important, només són un mitjà per avançar en el llarg camí d'un destí col.lectiu.
Si el nostre objectiu és la independència o la possibilitat de decidir el nostre futur com a país, tot el que fem, totes les petites lluites i les grans gestes han d'anar sempre dirigides a assolir aquest final del camí. Un dels problemes és que, en aquest segle, les batalles ja no es fan amb armes de foc, no són revoltes ni enfrontaments militars ni aixecaments populars. No seria moralment acceptable que un país com Catalunya assolís el seu objectiu de llibertat utilitzant com a instrument la força o la violència. Les batalles dels nostres temps han de passar necessàriament per processos socials democràtics. I és aquí on comencem a a perdre les batalles! O no és lamentable que quan un país hagi de votar per un nou Estatut l'abstenció sigui de la meitat dels votants, que s'aprovi però no es desenvolupi, que ens marquem una data màxima per a tenir un nou finançament i s'incompleixi la llei sense cap recança?
És evident que caldria passar a l'acció però no estem perdent masses oportunitats? No estem deixant passar moltes batalles sense lluitar-les?
Si, totalment d'acord.
No obstant, avui en dia la gent no té l'empenta per reivindicar allò que és seu com a temps enrere (via pacífica). Abans si li passava alguna cosa al veí, el més normal era defensar-lo, en canvi, avui dia, ni tan sols el recolzem, simplement ens dignem a dir, "pobret". En canvi, si ens passa a nosaltres volem que tothom ens ajudi.
Crec que s'hauria d'actuar més en comptes de criticar des de la barrera, ja que tothom és bon entrenador un cop s'ha acabat el partit.
Com diu una cançó, "avui a la manifestació només han anat els antidisturbis".
Estic d'acord amb tu respecte al no a les armes, ja que, per la via política és pot guanyar més. Simplement perquè jo no em vec amb una pistola al mig de la rambla.
L'esperança és el que em fa ser feliç!
Moltes gràcies pel teu comentari. Animo als altres a participar. Què opineu respecte el títol?
Bé... vale... opinaré sobre el tema!
Resulta que dins de Catalunya, hi ha molta gent extrangera... la qual impedeix que els que intentem lluitar pel que dius, se'ns escolti...Potser són quatre gats, o potser en són uns quants més... però, per molt que lluitem, reivindiquem, ens manifestem, etc. crec que per culpa d'aquests i altres factors (un d'ells el govern) mai arribarem a ser el que volem ser.
Que sempre estarem nosaltres per tocar els collons, i a les festes de l'estil Hispanitat fer-nos veure? Doncs és clar...! Però sempre ens faran surtir a la televisió i als diaris com a "els radicals" i ens discriminaran... Però bé, això m'agrada... som "els liantes" del poble, els que sempre estarem en contra... els que no hi som però ens han de tenir en compte...
Som i serem els independentistes, els obsessionats per Catalunya, i els que intentarem que cada cop estiguem més presents a les decisions que prengui Espanya sobre nosaltres.
Seguirem intentant-ho tot i haver-hi aquests petits detalls...
P.D: Com ja saps, tinc arrels alemanyes... i em va tocar molt els collons, que aquest país que en el seu moment va ser tan respectat, perdés contra una Espanya de gent sense cultura... em vaig sentir decepcionada! Esperem que no es repeteixi i el fet quedi com a un "va sonar la flauta..."
Petons!
Hola!
Des de temps remots, Catalunya ha estat i serà una terra de pas de mil pobles (i els que falten pera arribar). No obstant, el que no entenc es que com és possible que gent que no ha viscut mai en el nostre país i en alguns casos ni tan sols l'han visitat, ens puguin manar. Estem bojos?
Un amic meu, l'Asterix, ja ho va dir, "aquests romans estan bojos!".
Des del meu parer, fins que no lluitem pel que és nostre i no deixem de ser les titelles, sempre serem la serie còmica, tan per uns com per d'altres.
Per aquest motiu, recorde'm: "no podran res, davant d'un poble, unit, alegre i combatiu".
Moltes gràcies pel teu comentari, ens veiem!
Salutacions,
Publica un comentari a l'entrada